La barriada Mion compta amb una vida associativa molt rica i consolidada, que compta amb entitats com la coral Font del Fil, el Club de Futbol la Pirinaica (amb camp propi al Puigberenguer), un grup d’esplai juvenil Mijac i el Centre de Cultura Popular, una entitat que té com a objectiu la promoció cultural de les dones del barri i moltes altres. Les usuàries d’aquest centre constitueixen alhora una gran part de la «clientela» de la biblioteca del barri. En l’àmbit cultural, també es especialment remarcable, per la seva extensió i qualitat, el butlletí informatiu de l’Agrupació de Veïns, que va aparèixer per primer cop el marc de 1976. A l’abril de 1994, el butlletí va adoptar el nom d’un dels símbols més antic del barri, el Pont llarg.
Aquest escrit es també historia del barrí de Mion- Puigberenguer
El sector de Mion actualment està format pels carrers de CALLÚS, que es el primer d’entrada al barrí per l’avinguda de Joncadella, el carrer CADÍ, el passatge MION, els carrers FLORIDA i PUIGLLANQADA. De tots aquests carrers, abans de l’any 1934 només hi havia tot i que no es pot definir com a carrer- el de FLORIDA, actualment urbanitzat i el mes cèntric del sector de Mion.
Fins l’any 1934 només hi vivien dues famílies, o sigui, hi havia dues cases, cal Barber i cal Boix. Fou en aquest mateix any que el carrer es va poblar amb 6 famílies, que vol dir sis cases mes. En aquells temps cada família disposava de la seva pròpia caseta de planta baixa.
El correu no el portaven a casa com ara, sinó que exposaven les cartes en un finestral de la caseta dels «BU-ROTS» que hi havia instal·lada a la placa del «Matadero», que així s’anomenava aquesta plaça fins fa pocs anys. La caseta dels Burots no era res mes que una simple barraca en la qual hi havia un home encarregat de fer pagar els impostos de certs productes que els pagesos del POAL portaven per anar a vendré a la placa de la Ciutat.
Aquesta caseta dels Burots, que així l’anomenaven els ciutadans, estava instal·lada a l’actual cruïlla entre el camí de cal Vinyes – l’actual carrer de la Pica d’Estats.
– i el camí de Joncadella que va a Mion. En aquesta caseta els pocs veïns de Mion, sempre que passaven per allà, i gairebé era pas obligat per anar a ciutat, miraven per la finestra per veure si tenien alguna carta per a la seva família i si n’hi havia alguna, la demanaven i els la donaven.
Encara no hem dit la funció que la caseta dels Burots tenia o almenys els articles que els pagesos havien de pagar pel sol fet d’entrar a la ciutat, encara que no fos per vendré i solament per consum familiar, eren els següents: Els OUS, que es pagaven per dotzenes,
l’aviram de tota classe, conills, el vi i la carn – fos de porc o de xai, morta o viva. Els mateixos caçadors, quan arribaven al vespre de la seva cacera, si havien caçat, ja fossin perdius, conills o guatlles, el que fos, havien de pagar l’impost corresponent per cada pega que portaven.
No cal dir que els que feien de Burots eren gent mal vista pels ciutadans, que veien com els obligaven a donar uns diners del que a ells els havia costat prou esforços i els minvava els ingressos. Per aquest motiu la gent els esquivava com podien i feien marrades en el seu camí habitual per no haver de pagar, però per contra els Burots també vigilaven altres camins o dreceres i sempre en trobaven algun que els burlava i llavors la tarifa normal de pagament s’incrementava per haver burlat la llei del propi municipi, però el que aconseguia passar sense pagar n’estava molt satisfet i feia saber ais altres com ho havia aconseguit.
Durant el temps de la guerra les van suprimir totes i després de la guerra les van tornar a posar en funcionament fins mes o menys els anys 50. Durant aquest temps la caseta dels Burots fou instal·lada a la cruïlla dels carrers Callús, a l’entrada de Mion, i el camí de Joncadella, i quan la van treure per suprimir aquest impost tan impopular, va estar uns anys abandonada i servia per jugar ala quitxalla, amb perill de fer-se mal, fins que per les denuncies dels propis veïns – que tots en guardaven mal record- la van enderrocar i no en queda ni rastre.
Tornant a fer historia de Mion direm que el camí llavors anomenat del sifó (actualment Verge de Joncadella) era molt estret i també intransitable pel gruix de fang que hi havia quan plovia i la polseguera quan feia dies que no plovia. Els pocs veïns que hi havia es van organitzar per fer una vorera de «carbonilla o cagaferro» que anaven a buscar a l’Estació de Manresa Alta, que era la resta del carbó que consumien les maquines de tren, que els anys 42-43 i encara mes enllà funcionaven amb aquest sistema, i no ens en feien pagar res, només 1’havíem d’anar a buscar nosaltres.
Com que en alguna ocasió es donava el cas que a l’estació no en tenien, ja que el nostre problema també el tenien altres veïns o barris i no érem sols els que anàvem a buscar aquesta matèria «antifang», també ens en donaven a la Pirelli, que gastaven carbó per les calderes i també a la fàbrica de cal Serrano. Gràcies a aquests bons factors i a l’esforç dels veïns podíem passar per la vorera que ens fèiem nosaltres mateixos sense que l’Ajuntament ens hi ajudés ni ens dones mai un ral.
El transport d’aquesta matèria ens el feia un veí anomenat Miquel de la Ribera, que tenia un camió i ens portava la matèria, que ens deixava apilada al lloc on li dèiem i nosaltres, els pocs veïns que érem, l’escampàvem i almenys teníem una vorera per poder passar sense haver d’aixafar tant fang, cosa que no vol pas dir que resolguéssim tot el problema.
Com que tot costa ho pagàvem entre tots els pocs veïns que llavors hi havia i passàvem per les cases a demanar el seu ajut econòmic voluntari i recollíem entre 130 i 140 ptes., quantitat que ja ens permetia fer aquest arranjament dues vegades l’any: una a la primavera i l’altra a la tardor, que son normalment les estacions de l’any que mes plou.
Entre els pocs veïns que hi havia també n’hi havia algun que a l’hora de pagar o fer el seu donatiu voluntari no volia saber-ne res tot dient que ells quan marxaven de casa per anar a la ciutat es portaven unes altres sabates de recanvi i en arribar a la placa del «Matadero» se les canviaven, i per aquest motiu ja no col·laboraven amb el seu donatiu de bons veïns.
El nom del carrer Florida es ja molt antic.
Recordo que l’any 1935 vam organitzar els veïns una festa per la revetlla de Sant Joan i no cal dir que amb coca i mistela al davant de la casa de cal Barber; feia molts pocs dies que ens havien posat una placa amb el nom d’AVINGUDA DE LA FLORIDA. Ara, actualment i des de fa anys es el carrer Florida. Després de la Guerra, durant molts anys es digué Falange Española, però només l’últim tram del carrer, el tram primitiu mai no ha canviat de nom.
Per tot el que hem explicat, pel que hem viscut i pel que hem vist i patit en aquest barri, ens reafirmem en el que moltes vegades hem dit i encara diem: que la ciutat de Manresa acaba a la plaga del «Matadero», ara placa Bages; la barriada Mion ja es d’un altre MÓN per les poques atencions que sempre hem rebut per partdel nostre Ajuntament.
JOAN CASASAYAS
